Castell de Castelltallat

ÈPOCA IBÈRICA.

El castell de Castelltallat està data del segle VI AC, en la fase d'iberització de la comarca del Bages,
que no va ser conegut fins que a l'any 1999 Arqueociència Serveis Culturals S.L. va fer unes
intervencions arqueòlogiques promogudes pel Servei de Planificació Turística de la Diputació de
Barcelona.

Aquesta intervenció va anar fornint un degotall de materials ceràmics entre els rebliments del castell,
fins que finalment van aparèixer unes estructures molt puntuals, entre les que destaquem la troballa de
dues sitges. Corresponent a la fase més antiga del jaciment es va localitzar un fragment de ceràmica
àtica de figures negres que ens documentà l’existència del jaciment ja en aquesta fase més primerenca,
relacionada amb l’arribada d’aquests productes d’importació grecs, probablement via Emporion.

Per entendre la funció del jaciment ibèric de Castelltallat hem de recordar la seva ubicació en el
territori, que tot coronant un dels puigs de la serra de Castelltallat haurien tingut sortida en el
sector oriental via Calaf - Manresa, seguint la riera de Rajadell. I pel sector occidental comunicat amb
un jaciment localitzat a l’altre extrem de la serra dominant la vall mitjana del Cardener, en un turó
elevat situat sobre Súria mateix. Per tant constatem que Castelltallat es trobava en una posició
privilegiada i estratègica d’un jaciment ibèric documentat en una fase molt antiga, ben comunicada amb
les terres de ponent (Anoia, Segarra) i també amb el Solsonès, seguint el curs riu amunt en direcció
a Cardona. Castelltallat presenta també unes condicions idònies per al control del territori
a llarga distància, amb visibilitat perfecte cap al nord de la Serra del Port del Comte, cap
al sud de Montserrat, a llevant la Serra de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, etc.

Sembla a partir de les dades recollides del jaciment ibèric de Castelltallat, aquest podria haver estat
tingut una funció de refugi i defensa, i comunicat amb l’establiment ibèric de Sant Amanç, del qual ja
en tenim constància de la seva existència des del segle IV aC.

ÈPOCA MEDIEVAL.

Les primeres referències documentals conegudes sobre Castelltallat corresponen a mitjan segle X.
Concretament, el 5 d’abril de l’any 948 el comte dóna a Santa Cecília de Montserrat unes parellades i
diferents terres que té a “Archa” i “Mulier Mortua”, llocs situats in comitatu Minorisse et in termine
castro Montedonno. Durant tot el segle X es continua mantenint aquesta denominació fins que el 996
s’esmenta un alou situat in loco quedicunt Montedon vel in ipso castro que dicunt Castro Tallado.
Aquesta segona forma va anar suplint la primera, més endavant en algun cas s’utilitza la forma
llatinitzada castroscisso.

El domini eminent del Castelltallat era en mans dels comtes de Barcelona que tenien moltes propietats en
el terme d’aquest castell com ho demostren les donacions comtals al monestir de Santa Cecília de
Montserrat fetes a mitjan segle X i pel fet que es tracta d’un dels castells que la comtessa Ermessenda
va empenyorar el 1023 al seu fill Berenguer Ramon I com a garantia de la pau que havien signat. El
domini feudal havia estat confiat a la casa vescomtal de Cardona dins l’òrbita de la qual es va mantenir
fins a època moderna. Així, el 1010, en el testament del bisbe de Vic Arnulf, fill del comte Guadall I
d’Osona, de la casa de Cardona figura com una de les seves possessions el castell de Castelltallat i els
Cardona van ser feudataris comtals d’aquest castell.

Al segle XI es perfila una família de castlans que es cognominava Castelltallat i que apareix als
diversos actes de la família vescomtal, ja sigui com a testimoni o com a marmessor. La principal i
gairebé única figura d’aquesta dinastia de castlans fou Ermemir de Castelltallat, fill de Bel·lúcia, que
entre 1039 i el 1050 jurà fidelitat al comte de Barcelona Ramon Berenguer I i a la seva muller Elisabet
pels honors comtals i concretament per la parròquia de Castelltallat. Després d’aquest personatge ja no
es troba documentada una línia clara de castlans.

Andreu Galera, en la seva tesi doctoral , fa referència a Ermemir de Castelltallat en tant que membre
del grup de fideles que envoltava el vescomte de Cardona. Galera també l’identifica amb el personatge
homònim que l’any 1010 apareix com a marmessor del bisbe Arnulf de Vic i que en els anys immediatament
posteriors signava les actes vescomtals com a Ermemir de Castelltallat. Més enllà d’això, Galera detecta
la presència d’Ermemir de Castelltallat i dels seus dos fills Berenguer i Hug (el darrer dels quals es
podria identificar fins i tot amb l’abat Hug Ermemir que va regir l’abadia de Sant Vicenç de Cardona
entre el 1078 i el 1101) entorn als caps del llinatge vescomtal durant tota la primera meitat del segle
XI. Aquesta família protagonitza durant aquest període un important procés d’expansió patrimonial que
els portaria més enllà del castell i serra de Castelltallat, amb la tinença dels castells de Sant
Nazarí, Alarig i Montfar, situats al comtat de Manresa, en el castell d’Argençola (Galera
2001: 129).

Respecte al seu fill Oliver, amb data del 16 de juliol de 1083, es va procedir a la publicació jurada
del seu testament sobre l’altar de Sant Jaume, fundat al castell de Calaf. El seu patrimoni se situava
als termes dels castells d’Aleny, la Molsosa, el Codony de Castelltallat (amb dos masos més en aquest
terme), Carbassí i la vila de Sal·la. Els beneficiaris dels seus llegats pietosos eren Sant Vicenç de
Cardona, que rebia el castell d’Aleny i les canòniques i monestirs de Santa Maria de Solsona, Santa
Maria de Serrateix, Sant Benet de Bages, Sant Pere dels Arquells i Sant Cugat del Vallès (Galera 2001:
130).
Andreu Galera planteja la hipòtesi que des de la base d’un únic terme castral anterior, el Montdó, es
generessin a partir del darrer quart del segle X tres termes més petits: el Castelltallat, el castell de
Sant Mateu i el de Fals.

Segons aquesta teoria, el castell de Montdó correspondria a un dels grans districtes castrals (d’entre
60 i 90 km2) propis de les primeres estratègies organitzadores encapçalades a partir del darrer terç del
segle IX pel poder comtal. Posteriorment el Montdó seria reestructurat i enquadrat en els respectius
termes de Castelltallat, Sant Mateu i Fals, dins les noves formes d’ordenació del territori practicades
d’ençà la darrera dècada del segle X en les marques dels comtats de Barcelona i Osona, al Penedès i la
Segarra, amb la divisió de les antigues demarcacions castelleres i la fundació de nous castra de termes
més reduïts (20-40 km2)

L’any 1156 el Castelltallat apareix en mans d’un personatge de nom Ramon de Cardona que segons Serra
Vilaró era un fill bastard del vescomte cardoní (Serra 1966: 166), per la qual cosa sembla clar que en
aquell moment el castell es trobava sota el domini directe de la casa de Cardona que en podia disposar
de manera lliure. Així mateix, el 1195 el vescomte Guillem va posar els castells de Fals, Fonollosa,
Castelltallat i la Molsosa com a fiança d’una obligació que tenia envers el monestir de Casserres.
Aquesta vinculació tant directa respecte a la casa de Cardona es tornarà a posar de manifest l’any 1268
quan, durant el seu enfrontament amb el vescomte, el rei Jaume I li va exigir el lliurament de la
potestat sobre el Castelltallat.

Als inicis del segle XIV, el 1314, el castell de Castelltallat fou inclòs entre els que passaren a
formar part del vescomtat cardoní. Posteriorment, el 1375 quan Pere el Cerimoniós va crear el comtat de
Cardona hi va incloure el castell de Castelltallat que també va passar a formar part del Marquesat a
partir de finals del segle XV. Els Cardona passaren a exercir-hi tota la jurisdicció civil i criminal
suposem que per usurpació i no pas per compra, la qual cosa va crear un greu conflicte ja en època de
Jaume I. Durant aquest període apareix esmentat el cavaller Jaume Soler com a castlà de Castelltallat
els anys 1314 i 1347 i ja en el segle XVI es documenta Bernat de Peguera amb aquest mateix càrrec.

Així es mantingué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

Darrera actualització: 14.02.2017 | 13:14